dilluns, 21 de gener de 2013

2013 : Centenari del naixement de Salvador Espriu

Un bon moment per apropar-nos l’autor i llegir alguns dels seus poemes. Aquest que presentem és el que el propi Espriu considerava el millor, el que ell hagués salvat d'un incendi.

PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA
 
El meu somni lent                           Les paraules són
de la gran pau blanca                       forques d'on a trossos    
sota el cel clement.                           penjo la raó.

Passo pels camins                            Branden a ple vent
encalmats que porten                      cordes que no poden
la claror dels cims.                           suportar més pes.
  
És un temps parat                            El càntic és lluny,
a les vinyes altes,                              i la greu campana
per damunt del mar.                        toca pels difunts.
 
He parat el temps                            Ha cessat el ball
i records que estimo                        de l'altiva monja
guardo de l'hivern.                           i de l'embriac.
 
Però tu riuràs,                                  La dansa també
car veus com es tanquen                del pelut dimoni
llavis catalans.                                 amb la reina Esther.
 
I es baden al sol                              Ja no volta l'ós.
boques de captaires,                      He llegit el llibre
plagues de leprós.                          del Predicador.
 
Ningú no ha comprès                    Deso a poc a poc
el que jo volia                                 dintre de la capsa
que de mi es salvés.                       tots els meus ninots.
 
Mai no ha entès ningú                  Ara he de callar,
per què sempre parlo                    que no tinc prou força
del meu món perdut.                     contra tant de mal.

                              D'un mal tan antic
                              aquesta veu feble
                              no et sabrà guarir. 

                              En un estany buit,
                              manen el silenci
                              i la solitud. 

                              Sols queden uns noms:
                              arbre, casa, terra,
                              gleva, dona, solc. 

                              Només fràgils mots
                              de la meva llengua,
                              arrel i llavor. 

                              La mar, el vell pi,
                              pressentida barca.
                              La por de morir.
Gaudiu de l'auca sobre Salvador Espriu                                                          AnyEspriu

1 comentari:

  1. Ai que bonic! Aquest Espriu m'esborrona. Quan vaig llegir la Pell de Brau gairebé ploro de tan emocionada com estava.

    ResponSuprimeix