2013 : Centenari del naixement de Salvador Espriu

Un bon moment per apropar-nos l’autor i llegir alguns dels seus poemes. Aquest que presentem és el que el propi Espriu considerava el millor, el que ell hagués salvat d'un incendi.

PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA

 

El meu somni lent                           Les paraules són

de la gran pau blanca                       forques d'on a trossos    

sota el cel clement.                           penjo la raó.

Passo pels camins                            Branden a ple vent

encalmats que porten                      cordes que no poden

la claror dels cims.                           suportar més pes.

  

És un temps parat                            El càntic és lluny,

a les vinyes altes,                              i la greu campana

per damunt del mar.                        toca pels difunts.

 

He parat el temps                            Ha cessat el ball

i records que estimo                        de l'altiva monja

guardo de l'hivern.                           i de l'embriac.

 

Però tu riuràs,                                  La dansa també

car veus com es tanquen                del pelut dimoni

llavis catalans.                                 amb la reina Esther.

 

I es baden al sol                              Ja no volta l'ós.

boques de captaires,                      He llegit el llibre

plagues de leprós.                          del Predicador.

 

Ningú no ha comprès                    Deso a poc a poc

el que jo volia                                 dintre de la capsa

que de mi es salvés.                       tots els meus ninots.

 

Mai no ha entès ningú                  Ara he de callar,

per què sempre parlo                    que no tinc prou força

del meu món perdut.                     contra tant de mal.

                              D'un mal tan antic

                              aquesta veu feble

                              no et sabrà guarir. 

                              En un estany buit,

                              manen el silenci

                              i la solitud. 

                              Sols queden uns noms:

                              arbre, casa, terra,

                              gleva, dona, solc. 

                              Només fràgils mots

                              de la meva llengua,

                              arrel i llavor. 

                              La mar, el vell pi,

                              pressentida barca.

                              La por de morir.

Gaudiu de l'auca sobre Salvador Espriu                                                          AnyEspriu