«Ja hi tornem a ser! Un altre dilluns netejant vòmits ... Quina pudor! Quin fàstic! De vegades, m’agradaria fer com l’àvia d’Itàlia...»
Quan la cooperativa li va dir que li havien assignat la neteja de les oficines de La Caixa del barri de Sant Gervasi, la Remei va pensar que aquella seria una bona feina. Ja en tenia prou dels lavabos del gimnàs i del centre comercial. Finalment, tindria un lloc digne per netejar!
«La gent que treballa allà són gent amb estudis, vesteixen bé i no deuen embrutar gens. I els clients, segur que es comporten i s’hi estan poca estona. No crec que em donaran massa feina, vaja...», conjecturava la Remei.
Però les coses no van anar com ella esperava.
Va fer fred, molt fred, aquell hivern.
A la nit, els caixers del barri dels rics es transformaven en dispensadors de paradoxes. De fet, els pobres que dormien recolzats en un caixer vivien molt a prop de la riquesa, almenys físicament, però amb la diferència que només tenien un tros de cartró com a matalàs i una llauna de cervesa com a companyia.
Al matí, quan el fred encara pelava, tot tornava a l’aparent normalitat i, una bona estona abans que arribessin els primers treballadors i clients del banc, la Remei donava el relleu a la indigent de torn.
«Quina pudor! Quin fàstic! En el contracte, això que s’havien de netejar també els vòmits no ho posava pas! De vegades, m’agradaria fer com l’àvia d’Itàlia...»
L’àvia materna, que havia vingut a Catalunya per fer fortuna feia més de cinquanta anys i que, al cap de poc temps, havia quedat vídua i encara més pobra que abans, sempre li deia que, per netejar el vàter, no hi havia res millor que abocar-hi alcohol i cremar-ho tot amb un encenedor. Així, li quedava tot desinfectat ben desinfectat. Això, pel que feia al lavabo. A la cuina, en canvi, no hi havia res millor que un plat de pasta amb tomàquet fresc i alfàbrega.
Aquestes eren les tradicions i les conviccions de l’àvia, i les havia mantingut fins a la mort, feia un parell d’anys.
«Quina pudor! Quin fàstic! A veure si algun dia hauré de fer de debò com l’àvia d’Itàlia per netejar l’entrada de l’oficina...», seguia pensant la Remei.
Aquell vespre estava tan cansada que, havent sopat —amb un bon plat de pasta, per descomptat—, se’n va anar directament a dormir.
L’endemà, li van trucar de bon matí per dir-li que no calia que anés a treballar. Es veu que, durant la nit, tres nois ben trempats havien fet servir el mètode de l’àvia d’Itàlia per deixar-ho tot desinfectat ben desinfectat...
Aquest conte ha estat un regal de la Ileana B
