En la punta de una montaña
una pulga me picó
a lo que la quise matar
ay! caramba! se escapó
Gabriel
(5 anys)
dijous, 22 de març del 2012
L'APORTACIÓ MÉS JOVE
En la punta de una montaña
una pulga me picó
a lo que la quise matar
ay! caramba! se escapó
Gabriel
(5 anys)
dimecres, 21 de març del 2012
LA PRIMAVERA AL PRAT
Estimo la verdor primaveral
i les ondulacions del sòl.
Estimo les vaques en pastura
i les taques que coloren el mantell verd.
Estimo la verdor vespral
i els dolços raigs del sol.
Estimo la flaire nocturna
i l'herbei humitejat per la llum.
El prat és vida:
és la natura adormida
que a les primeres escalfors desperta.
El prat és meravella:
il.lumina la mirada
dels qui s'adonen de la vida.
El prat és descans:
és el silenci del silenci,
és el repòs de l'ánima,
és la cançó de la vida,
és la trobada amb el Creador.
Rosa M.
El meu poema
Avís
L'ametller florit,
la mimosa, ens avisen
la primavera aviat serà aquí.
El fred hivern queda enrera
dels dies llargs, càlids,
podrem gaudir.
Àngels 29-2-12
CICLOS
Las plantas, esquilmadas por la nieve,
vegetan inertes en los tiestos del patio.
La lluvia intenta devolverles el empuje
De la naturaleza que nace.
Las lombrices en su túnel remueven minerales
Y los caracoles mordisquean
escasas ramas verdes que repuntan.
Es la lluvia nueva de la primavera,
que cumple su trato.
La acompañan vientos y nubes
mientras marzo ocupa su sitio
en el calendario eterno de la vida
Antonia G
dilluns, 19 de març del 2012
dissabte, 17 de març del 2012
21 de març : Dia Mundial de la Poesia
El Dia Mundial de la Poesia és un homenatge a la paraula poètica, proposat en l'any 2001 per la Unesco. Aquesta celebració enforteix la cultura i dóna un impuls nou als moviments poètics nacionals.
ALLI EM TROBAREU
Malauradament se'ns acaba de morir la Teresa Pàmies, casada amb el Gregori López Raimundo del PSUC. Crec que també s'hauria de fer una ressenya al nostre bloc. Extraordinari és l'article de Santiago Carrillo en La Vanguardia. Em produeix tendresa, saber que Teresa Pàmies ha demanat que la incinerin i dipositin les seves cendres junt a la seva mare. Ho fa com homenatge al disgust que li va donar quan desobeint-la se'n va anar de la Balaguer natal a Barcelona, per atendre les inquietuds polítiques, mai més la va veure, perquè la Teresa va marxar a l'exili i la seva mare va morir. Ara la Teresa vol descansar junt a la seva mare.
Testament en Praga / Allí em trobareu / La Chivata / Granada, siempre / El refugi de la natura / Por fin en brazos de la amada
Testament en Praga / Allí em trobareu / La Chivata / Granada, siempre / El refugi de la natura / Por fin en brazos de la amada
També m'ha impressionat el que relata la Teresa Pàmies, quan ja fugint cap a França, després de la desfeta de la guerra, va indicar als seus camarades que no marxessin, que no podien deixar sols als companys ferits d'aquell hospital. Els seus camarades van marxar, però ella es va quedar. Ja no sé com va acabar aquest fet (?).
Una altra anècdota. La Teresa va tenir 4 fills. Dos d'ells, se'n diuen com ella, perquè era perillós posar els cognoms del seu marit, el comunista Gregori López Raimundo.
dimarts, 6 de març del 2012
Campos de Castilla. Antonio Machado
Cent anys de la primera edició
Retrato
Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla y un huerto claro donde madura el limonero; mi juventud, veinte años en tierra de Castilla; mi historia, algunos casos que recordar no quiero. Ni un seductor Mañara ni un Bradomín he sido —ya conocéis mi torpe aliño indumentario—; mas recibí la flecha que me asignó Cupido y amé cuanto ellas pueden tener de hospitalario. Hay en mis venas gotas de sangre jacobina, pero mi verso brota de manantial sereno; y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina, soy, en el buen sentido de la palabra, bueno. Adoro la hermosura, y en la moderna estética corté las viejas rosas del huerto de Ronsard; mas no amo los afeites de la actual cosmética ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar. Desdeño las romanzas de los tenores huecos y el coro de los grillos que cantan a la luna. A distinguir me paro las voces de los ecos, y escucho solamente, entre las voces, una. ¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera mi verso como deja el capitán su espada: famosa por la mano viril que la blandiera, no por el docto oficio del forjador preciada. Converso con el hombre que siempre va conmigo —quien habla solo espera hablar a Dios un día—; mi soliloquio es plática con este buen amigo que me enseñó el secreto de la filantropía. Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito. A mi trabajo acudo, con mi dinero pago el traje que me cubre y la mansión que habito, el pan que me alimenta y el lecho en donde yago. Y cuando llegue el día del último viaje y esté a partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)